Situat en la llarga història dels concilis provincials de la Tarraconense, el concili provincial de 1995 fou anunciat per l’arquebisbe metropolità de Tarragona, Ramon Torrella Cascante, al monestir cistercenc de Poblet l’any 1992. Fou inaugurat a la catedral de Tarragona el 21 de gener de 1995. Aquest dia el calendari cristià celebra una festa molt entranyable a la Tarraconense: la dels màrtirs sants Fructuós, bisbe, i dels seus diaques Auguri i Eulogi, els primers màrtirs cristians, coneguts i documentats de la Hispània romana.
El de 1995 fou el primer concili provincial celebrat després del concili ecumènic Vaticà II (1962-1965). Des del primer moment el va presidir una doble intenció: reprendre la llarga tradició sinodal expressada en els concilis provincials tarraconenses i insistir en l’aplicació de les reformes del Concili Vaticà II a les nostres diòcesis.
Hi van prendre part les vuit diòcesis que hi havia aleshores a Catalunya: Tarragona, presidida per l’arquebisbe Ramon Torrella; Girona, pel bisbe Jaume Camprodon; Lleida, pel bisbe Ramon Malla; Solsona, pel bisbe Antoni Deig; Tortosa, pel bisbe Lluís Martínez Sistach; Urgell, pel bisbe Joan Martí Alanis; i Vic, pel bisbe Josep M. Guix. Amb una especial autorització de la Santa Seu hi va participar també Barcelona (aleshores era una diòcesi depenent directament de la Santa Seu), de la que era arquebisbe el cardenal Ricard M. Carles. El secretari general del concili fou Carles Soler Perdigó, bisbe auxiliar de Barcelona.
La preparació del concili va assolir una participació extraordinària. Es varen crear molts grups de cristians per reflexionar i fer propostes sobre els quatre temes majors que es varen escollir per ser estudiats en el concili: 1. Anunciar i evangelitzar la nostra societat; 2. La Paraula de Déu i els sagraments en les nostres esglésies; 3. La sol·licitud pels més pobres i marginats; i 4. La comunió eclesial i la coordinació interdiocesana de les nostres esglésies.
Foren membres del concili amb vot deliberatiu els bisbes esmentats i els cinc bisbes auxiliars de Barcelona (Joan Carrera, Carles Soler Perdigó, Pere Tena, Jaume Traserra i Joan Enric Vives)
Dels bisbes emèrits hi assistí Ramon Daumal; el cardenal Narcís Jubany es feu representar per un procurador (Mn. Malaquies Zayas).
Amb veu i vot consultiu també hi varen participar 38 preveres, 36 religiosos i religioses i 40 fidels laics, homes i dones, de les vuit diòcesis. També hi foren convidades altres persones en representació de religions, confessions cristianes o de diversos moviments eclesials, amb dret a veu i sense vot. Entre els membres d’aquest grup hi havia un membre de la comunitat jueva, un membre de les Esglésies orientals ortodoxes i un de l’Església evangèlica.
Es varen fer 33 sessions de treball al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès, sota la presidència de l’arquebisbe Ramon Torrella durant vuit caps de setmana, entre els mesos de febrer i maig de 1995. Es va reflexionar, amb una gran llibertat d’expressió, sobre el contingut i les propostes de resolucions de les quatre ponències que foren com la columna vertebradora del concili. En l’aula es varen viure moments d’una certa tensió en proposar algunes reformes que anaven més enllà de les disposicions de l’Església catòlica llatina.
En les resolucions aprovades, el concili va fer una clara opció evangelitzadora en la línia del document dels bisbes catalans titulat Arrels cristianes de Catalunya (1985) i una opció a favor d’unir la celebració de l’Eucaristia amb el servei de la caritat sobretot a les persones més pobres i vulnerables de la nostra societat. També es va demanar una conferència episcopal pròpia de Catalunya, o la constitució d’una regió eclesiàstica.
El concili fou clausurat solemnement a la catedral de Tarragona el 4 de juny de 1995. En compliment de les disposicions canòniques, els bisbes varen presentar al Sant Pare les 170 resolucions conciliars en ordre al degut «reconeixement» (recognitio), previ a la publicació. Degut al retard de la resposta per part de la cúria romana, es va originar un notable malestar en els ambients eclesials que havien treballat i seguit el desenvolupament del concili. A la cúria romana van dir que el retard era degut al fet que les resolucions es varen sotmetre a l’estudi de diversos dicasteris, perquè donessin el seu parer, sobre les resolucions de la seva competència pròpia de cada dicasteri, i que això havia demorat la resposta. De tota manera, l’aprovació de Roma va arribar el juny de 1996, un any després de la clausura del nostre concili provincial
Article publicar al Full Domincal conjunt de totes les Diocesis amb seu a Catalunya el dia 19 de gener de 2020
