Aquest 21 de gener, festa de Sant Fructuós, s’han esdevingut els vint anys de la solemne inauguració del Concili Provincial Tarraconense de 1995. Amb motiu d’aquesta efemèride, crec que fóra desitjable que a totes les Esglésies catalanes se’ns desvetllés un desig d’aggiornamento del que va suposar aquell esdeveniment eclesial i alhora fos motiu per a una renovada consideració i aplicació de les seves resolucions.
Un dels elements que em semblen més destacats del nostre Concili, i que reclama no ser oblidat, és l’exercici sincer, i mai suficientment reeixit, de sinodalitat. Així ho indicava l’arquebisbe Torrella en la salutació de la primera sessió del Concili: «Després de 238 anys, la represa dels concilis a casa nostra porta de nou les energies de la comunió eclesial per a renovar el nostre compromís al servei de l’Evangeli. Al mateix temps aquesta experiència eclesial que ens disposem a viure ens recorda un estil sinodal i un aplec d’Esglésies locals al servei d’un mateix poble que marquen una manera de fer pastoral ben genuïna, sempre oberta a la catolicitat i en comunió viva amb l’Església de Roma que presideix en la caritat.»
La sinodalitat és un element essencial de l’Església. I ni abans, ni ara, ni mai, no hi haurem aprofundit suficientment. Que el Senyor ens ha constituït poble es troba en el moll de l’os de la nostra identitat cristiana. El Concili Vaticà II ho indica amb fermesa (cf. LG 9), i la legislació canònica ho segella com el fonament des d’on estructurar tota la vida, organització i missió de l’Església (cf. c. 204). No podem ser incorporats a Crist pel baptisme sense ser al mateix temps constituïts poble de Deu. Ser del Crist i ser del seu poble són les dues cares d’una mateixa moneda. Un sol Crist, un sol poble, en una única missió que Déu ha encomanat a l’Església d’acomplir en aquest món. Com també recordava l’arquebisbe Torrella en la salutació de la primera sessió del Concili: «El criteri a seguir en les decisions conciliars que hem de prendre ha de ser el de la comunió: la dels fidels i la dels pastors, tots units pels tres vincles que constitueixen la catolicitat, tal com ho recorda el Concili Vaticà II: la confessió d’una única fe, la celebració comuna dels sagraments i la unitat en la visibilitat eclesial» (cf. LG 14; UR 2).
Ja des de l’inici de l’activitat apostòlica, l’Església no solament es reuneix per a la pregària (AC 1,14; 2,1), també es reuneix per a l’organització de la caritat, del ministeri de la Paraula (Ac 6,1-6), i per a resoldre les dificultats que la tenallen (Mt 18,15-18; Ac 15,6-29). Així, l’exercici de la sinodalitat, no sols esdevé intrínsec a la naturalesa de l’Església, sinó que és brúixola i motor de la missió. Com deia el papa Francesc a la clausura del Sínode extraordinari de bisbes de la tardor passada: «Quan l’Església, en la varietat dels seus carismes, s’expressa en comunió, no pot equivocar-se: és la bellesa i la força del sensus fidei, d’aquell sentit sobrenatural de la fe, que ens ve donat per l’Esperit Sant, perquè junts, puguem entrar al cor de l’Evangeli i aprendre a seguir Jesús en la nostra vida.»
En aquesta vocació a la sinodalitat cal que situem el testimoni perenne del nostre Concili Tarraconense, i crec que n’és el principal llegat. Dir això és indicar que el Concili de 1995 ens continua convidant a afrontar la situació de les Esglésies a Catalunya, no per esperada menys complexa, des d’una dinàmica sinodal.
I la sinodalitat reclama necessàriament una sèrie d’actituds personals i institucionals. En plantejaré tres. En primer lloc la sinodalitat suposa assumir la nostra realitat amb humilitat i pau: som els que som i som com som. Les nostres Esglésies no són com les desitjaríem, segurament, però són les que tenim, i són les que Crist ens ha enviat a servir. I no és veritat que tot a fora va millor. Totes les Esglésies tenen els seus reptes i dificultats, tan sols cal fixar-s’hi una mica. Compte, però, que aquesta actitud no s’ha de confondre amb l’autocomplaença, o pitjor, amb la passivitat o la resignació. Us convido vivament a rellegir les temptacions dels agents de pastoral a l’Evangelii gaudium (sobretot EG 81-86).
En segon lloc, la sinodalitat de l’Església ens reclama cercar solucions pastorals des de la confiança mútua i la generositat de tots els qui constituïm el cos del Crist. Com diu el dret de l’Església, entre tots els fidels, laics i clergues hi ha una veritable «igualtat de dignitat i d’acció», per la qual tots, segons la pròpia condició i funció, cooperem a l’edificació del cos de Crist (cf. c. 208). Així, doncs, la responsabilitat eclesial és compartida per tots, i no podem prescindir de ningú. Resulta molt necessària l’exhortació que fa el papa Francesc perquè s’utilitzin tots els mecanismes de participació eclesial que ja existeixen en el Codi de Dret Canònic (cf. EG 31). No ens en sortirem si ens venç la temptació d’actuar personalment o institucionalment com a franctiradors. La suma ens multiplica, la resta ens divideix. «Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar» (Mc 3,24).
En tercer i darrer lloc, la sinodalitat de l’Església ens obliga a treballar. La missió que tenim encomanada reclama compromís i treball abnegat per part de tots. «Qui no vulgui treballar que no mengi», diu amb força sant Pau (2Te 3,10). I com diu el papa Francesc: «No podem mantenir una distància prudent de les llagues del Senyor. […] Quan ho fem, la vida sempre se’ns complica meravellosament i vivim l’experiència intensa de ser poble, l’experiència de pertànyer a un poble» (EG 270). Aquest compromís i treball exigeix creativitat per a respondre amb eficàcia als signes dels temps. El papa Benet XVI deia: «Cal, a més dels mètodes pastorals tradicionals, sempre vàlids», que l’Església emprengui «camins de creativitat pastoral, per acostar-se a les persones allunyades, que busquen el sentit de la vida i la felicitat, i que en el fons busquen Déu» (homilia de clausura Sínode Nova Evangelització 28/X/2012).
En definitiva, la memòria d’aquests vint anys de l’inici del Concili Provincial Tarraconense, m’agradaria que no servís només per a revisar l’aplicació de les seves resolucions, desitjaria que ens portés al compromís i la convicció que el treball sinodal és per a nosaltres el camí per actualitzar el sempre necessari clam: Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?
Simó Gras Solé, pvre.
Article publicat a la revista El Bon Pastor (Núm. 61 / Gener 2015).
