La celebració d’un concili provincial és un fet no gaire freqüent en l’Església des de fa uns quants segles. El Concili Provincial Tarraconense (CPT) de 1995, que aviat farà vint-i-cinc anys de la seva realització, va ser un dels primers després del Concili Vaticà II i del Codi de Dret Canònic de 1983, que va donar a aquesta institució dels concilis particulars —és a dir, no ecumènics— una nova configuració, d’acord amb la teologia que brollava de l’Església com a Poble de Déu.
L’actual Codi de Dret Canònic de 1983 no ha establert l’obligació de celebrar concilis provincials periòdicament. El cànon 440, & 1, determina que se celebri un concili provincial «cada vegada que, segons el parer de la majoria dels bisbes diocesans de la província, sembli oportú».
El nostre Concili Provincial Tarraconense del 1995, tal com va escriure Mons. Carles Soler, «va ser un intent noble i sincer d’aprofundir en els principis doctrinals i en les intuïcions i propostes pastorals del Concili Vaticà II i d’aplicar-les en els bisbats amb seu a Catalunya».
La producció de concilis fins al Concili de Trento havia estat molt rica i fecunda. L’Església volia que se celebressin concilis provincials amb assiduïtat. La Província Eclesiàstica Tarraconense té un lloc excepcional pel que fa a la celebració continuada de concilis i és una de les primeres de tota la cristiandat. La sèrie documentada de concilis provincials s’inicia amb un concili que tingué lloc a Saragossa, llavors sufragània de Tarragona, l’any 380 i acabava amb el Concili de Tarragona de 1757. Tant al segle XVIII com al segle XIX els arquebisbes de Tarragona intentaren convocar-los novament però no en reberen l’autorització.
Al segle XX, amb la promulgació del Codi de Dret Canònic l’any 1917, l’arquebisbe Antolín López Peláez amb els seus bisbes sufraganis va prendre l’acord de celebrar-ne un, que no es pogué portar a terme a causa de la mort de l’arquebisbe.
El cardenal Vidal i Barraquer va intentar dues vegades la celebració d’un Concili Provincial, i fins i tot el bisbe Justí Guitart d’Urgell va preparar un esborrany de constitucions conciliars, però les circumstàncies polítiques del Directori Militar n’impediren la celebració. També el cardenal Benjamín de Arriba y Castro ho va proposar novament, però en aquest cas fou la Santa Seu qui no va afavorir-ne la realització.
L’arquebisbe Ramon Torrella, que havia estat nomenat arquebisbe de Tarragona el 1983, després d’una àmplia i variada experiència pastoral a Catalunya, Espanya i a la cúria romana, havia consultat al clergat tarragoní la conveniència de celebrar un sínode diocesà. La proposta no fou acollida amb gaire entusiasme: s’hi veien moltes dificultats i es dubtava de la seva eficàcia. En aquelles circumstàncies, Torrella va optar per abandonar el projecte.
No obstant, el Dr. Torrella, que va ser vicepresident del Consell de les Conferències Episcopals Europees fins el 1993, tenia molt clar la necessitat que les Esglésies de la Tarraconense treballessin en comunió. La institució del Seminari Major Interdiocesà l’any 1988, per exemple, va ser una de les seves actuacions més fecundes en aquest sentit.
L’any 1992 l’arxidiòcesi de Tarragona va celebrar el novè centenari de la seva restauració. Sense aconseguir èxits espectaculars, el balanç fou clarament positiu.
L’inici d’aquest centenari havia començat a Vic com a reconeixement del bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà que va rebre del papa Urbà II l’encàrrec de la restauració de la metròpoli tarragonina i el nomenament del bisbe de Vic com a arquebisbe de la seu metropolitana.
El dilluns sant del 1992, l’arquebisbe Torrella encarregà al P. Miquel Estradé, OSB, fill de Tarragona, la conferència de la jornada sacerdotal d’aquell dia al Seminari de Tarragona que va portar per títol Què diu l’Esperit a l’Església de Tarragona?
Poques setmanes després, el 26 d’abril, es celebrà una trobada de cristians per arxiprestats a la Catedral de Tarragona que significativament també tenia com a lema «Esperit, què dius a l’Església de Tarragona?».
Un dels actes d’aquell novè centenari fou la trobada del clergat català, secular i regular, a Poblet el dia 4 de maig. Va ser convidat a fer la ponència de la trobada l’arquebisbe de Bordeus Mons. Pierre Eyt. Al casal de l’Espluga de Francolí, després de la conferència de Mons. Eyt, el Dr. Torrella, havent-ho comunicat verbalment als altres bisbes de la Tarraconense i a l’arquebisbe de Barcelona, va fer pública la seva intenció de convocar un concili provincial, continuant la llarga sèrie interrompuda l’any 1758.
Si bé en anar a Poblet, l’arquebisbe Torrella ho tenia ja pràcticament decidit, la gran participació de clergues i el bon clima que s’hi va respirar van pesar definitivament per esvair qualsevol dubte i n’anuncià la convocatòria.
A Poblet, els bisbes celebraren la reunió 113 de la CET i determinaren la creació d’una comissió a la que se li encomanava l’anàlisi de les diverses qüestions relacionades amb la possible celebració del Concili Provincial: Mons. Joan Carrera, auxiliar de Barcelona; Mn. Miquel Barbarà, vicari episcopal de Tarragona; Mn. Esteve Andreu del bisbat de Girona; Mn. Ramon Prat del bisbat de Lleida; Mn. Manuel Guiu del bisbat de Solsona; Mn. Ramon Vilardell, vicari general d’Urgell, Mn. Fèlix Guàrdia del bisbat de Vic; i Mons. Lluís Martínez Sistach, bisbe de Tortosa, com a president de la comissió.
El 24 de juny de 1992, el papa Joan Pau II adreçà un missatge a l’Església de Tarragona en la que, entre altres coses, deia: «La present commemoració és una nova crida a tots, Pastors i fidels de les diòcesis catalanes, a avançar encara més, des del punt on s’hagi arribat (cf. Fl 3,16) (…) Les vostres Esglésies són cridades a descobrir el kairós, la gràcia del moment present. Busqueu el que és essencial i dediqueu-li les millors energies en profunda unitat d’esperit, per tal que el món cregui (cf. Jo 17, 21): unitat entre Pastors i fidels, unitat entre les diverses Esglésies particulars i unitat en la comunió jeràrquica». Clarament, era un missatge de recolzament a l’arquebisbe metropolità que volia impulsar una nova evangelització a les nostres terres i al treball en comunió.
Les finalitats del Concili quedaven ben especificades en l’edicte d’indicció del 29 de novembre de 1992:
- Renovar i mobilitzar totes les energies i tota la capacitat d’acció de les nostres diòcesis, a la llum de l’Evangeli.
- Aconseguir que tots els cristians personalment i comunitària s’animin a seguir més Jesús i es comprometin a construir l’Església i a ser testimonis compromesos al servei del nostre poble.
- Fer arribar l’anunci de la Bona Nova fidelment i de manera entenedora als homes i dones del nostre temps.
- Potenciar la coordinació de l’activitat pastoral de les diòcesis catalanes i la comunió de tots els seus membres.
Des de bon començament, la preparació del Concili Provincial va tenir una dimensió clarament evangelitzadora i «espiritual». L’arquebisbe Torrella deia en la presentació de la Consulta prèvia sobre possibles temes per conèixer els anhels i esperances del poble de Déu: «Us demano que valoreu cada un dels possibles temes amb esperit de discerniment i de pregària. Examinem les nostres motivacions: que no ens mogui res més que l’amor a Crist i el bé de les persones, i preguntem-nos què demana l’Esperit a les nostres Esglésies».
Norbert Miracle, pvre.
Article publicat a la revista El Bon Pastor el 3-08-2019 i a la revista Església de Tarragona n. 313
